dimecres, 15 de gener de 2020

En Pol Giga 41 (1.- la implantació)



En Pol Giga 41 s´havia despertat a mitjanit, suat, neguitós, amb les mans tremoloses.
El seu cap era una immensa voràgine de dubtes.
Era normal que un jovenet com ell que, havia treballat de valent, seguint sempre els dictats del gran poder establert, submís i complaent, estigués tant nerviós el dia de la seva primera implantació.
S´havia divertit també, no cal dir-ho, però sempre en la seva justa mesura.
Era un concepte nou que el règim havia planificat i imposat a la població contundentment: "la diversió amb rigor i asèpsia ".

El jovent d´aquell segle era molt diferent al del segle anterior, no era esbojarrat, ni etílic, ni sorollós de mena, no es llençava de dalt les balconades dels hotels i de les cases tan tard a la nit o potser a trenc d´alba, amb els ulls vermells i inflats de no sabem pas quines substàncies que deurien hagut de prendre.
Gràcies als grans senyors totes aquestes pràctiques ja no es feien, formaven part d´una història oblidada, no calia pas recordar-la doncs, va ser molt nociva.
Era un jovent entusiasta, potser un pel asèptic però disciplinat. Ordenat i sobretot, el més important, submís, una submissió messella que encaterinava als poderosos.

El gran ordre, emanat del caos generat arrel d´antigues crisis mundials havia ordenat eixamplar la base de dades dels antics documents personals d´identitat.
Així doncs en els nous carnets podien figurar dades com l´ ISG (índex de submissió global) o El GFOE (Grau de fidelitat a l´ordre) entre moltíssimes d´altres.
Semblaven conceptes similars però el règim diferenciava molt bé entre la submissió
i la fidelitat, això els havia donat resultat.

En el cas dels joves aquests índexs eren essencials per a la concessió de beques
d´estudis, era necessària una molt bona puntuació.
Bé, en general era necessària en gairebé tots els àmbit vitals, doncs el gran poder establert era com un gegantí insecte golut d´ànsia que tot ho control·lava.
En Pol tenia un altíssim índex ISG i havia complert aquell any l´edat necessària per ser guardonat amb la seva primera beca i així va ser.

Era el començament de tot, per això es trobava així, amb aquesta barreja estranya
d´excitació, alegria i nerviosisme. Una sensació diferent a d´altres vegades.
Li havia costat molt decidir la carrera que volia fer, s´ho havia rumiat, pensat i repensat, sospesat minuciosament, cada avantatge, cada inconvenient.
Aquesta era una decisió que encara es podia prendre a títol personal, tot i que el gran poder establert estava considerant de manera seriosa crear un comité de designacions
per tal que fos aquesta entitat la que encarragués la carrera que havia de fer cada jove. Assegurant-se d´aquesta manera la intervenció de l´estat.
En Pol pertanyia doncs a la darrera tongada, la darrera lleva de joves que podia decidir el seu futur, de tot això ell no en sabia res.
De fet gairebé ningú sabia res de les cuites que es planejaven a les altes magistratures.
El cas era que era hora de parar la mà i rebre la beca!!!




Així doncs, tot i que nerviós, es va treure la son de les orelles, va anar cap a la dutxa de pet, es va va empolainar de valent, va besar tendrament i amorosa les galtonetes de la iaiona que jeia plàcidament a la tumbona recordant temps analògics pretèrits, tot i que no era pas de les persones més velles, la iaiona als seus 165 anys encara s´hi trobava prou en forma.
Un cop fet el petonet de rigor Pol s´adressà ja amb pas ferm i decidit cap a la Via dels grans Senyors del Món 45, de la ciutat de Barcelon-c. XX, on hi havia la clínica.
Només era a un parell de minutets en moto-aèro-mòvil des de casa seva.

Un cop dins el complex hospitalari, assegudet ell, no va caldre esperar-se massa.
Només va trigar tres o quatre minuts en sonar el seu nom per megafonia.
Una infermera tota vestida de blanc, un blanc argentat i una mica agressiu a la vista
la va rebre molt amablement i amb una veu també molt subtil es va atansar cap a ell
i el va acompanyar cadenciosament cap al quiròfan.
Ambdues sil·luetes es feren fonedisses a poc a poc enmig d´un llarg i neutre passadís.
Pràcticament en un no-res estaria llesta la cosa.

Al cap de deu minuts justos aquell noiet tímid i arraulit dins seu va sortir amb un llarg somriure al rostre, tot ple de satisfacció, perquè sortia ja amb el primer curs
d´enginyeria militar que els altíssims doctors de l´ordre havien implantat al seu cervell mitjançant un petit micro-xip incrustat entre circuits.
Ja tenia el primer curs de la carrera!
Ara tocava uns mesos més de deliciosa bondat i renovada submissió al règim que li
atorgava d´aquella tant generosa manera els coneixements necessaris per bastir el seu futur. Molt malament haurien d´anar les coses per no rebre també més tard, d´acord amb els plaços que marca la llei, el segon curs.

Content, satisfet amb el sistema, però amb una petita preocupació que l´amoïnava
els darrers temps.
El fet és que feia ja un seguit de mesos Pol tenia unes sensacions i uns somnis prou inquietants. El seu cap es farcia d´un retruny de crits, protestes, banderes, resistències variades, un batibull d´imatges.
Crits de llibertat pels presos. Els carrers seran sempre nostres!!
Molt difuminat tot, difús, com un reclam amarg també.
I l´estimat Pol no sabia del cert, dubtava si eren somnis banals, memòria geno-antropomòrfica que circulava de generació en generació o algun algoritme perdut
enmig de l´espai-temps, vés tu a saber!
Això el neguitejava força però de ben cert que algun dia ho hauria d´esbrinar.

Antoni Garcia Iranzo ® & © 




Cap comentari:

Publica un comentari

Recordeu que sempre podeu opinar!

En Pol Giga 41 (1.- la implantació)

En Pol Giga 41 s´havia despertat a mitjanit, suat, neguitós, amb les mans tremoloses. El seu cap era una immensa voràgine de dubtes....