dimecres, 15 de gener de 2020

En Pol Giga 41 (1.- la implantació)



En Pol Giga 41 s´havia despertat a mitjanit, suat, neguitós, amb les mans tremoloses.
El seu cap era una immensa voràgine de dubtes.
Era normal que un jovenet com ell que, havia treballat de valent, seguint sempre els dictats del gran poder establert, submís i complaent, estigués tant nerviós el dia de la seva primera implantació.
S´havia divertit també, no cal dir-ho, però sempre en la seva justa mesura.
Era un concepte nou que el règim havia planificat i imposat a la població contundentment: "la diversió amb rigor i asèpsia ".

El jovent d´aquell segle era molt diferent al del segle anterior, no era esbojarrat, ni etílic, ni sorollós de mena, no es llençava de dalt les balconades dels hotels i de les cases tan tard a la nit o potser a trenc d´alba, amb els ulls vermells i inflats de no sabem pas quines substàncies que deurien hagut de prendre.
Gràcies als grans senyors totes aquestes pràctiques ja no es feien, formaven part d´una història oblidada, no calia pas recordar-la doncs, va ser molt nociva.
Era un jovent entusiasta, potser un pel asèptic però disciplinat. Ordenat i sobretot, el més important, submís, una submissió messella que encaterinava als poderosos.

El gran ordre, emanat del caos generat arrel d´antigues crisis mundials havia ordenat eixamplar la base de dades dels antics documents personals d´identitat.
Així doncs en els nous carnets podien figurar dades com l´ ISG (índex de submissió global) o El GFOE (Grau de fidelitat a l´ordre) entre moltíssimes d´altres.
Semblaven conceptes similars però el règim diferenciava molt bé entre la submissió
i la fidelitat, això els havia donat resultat.

En el cas dels joves aquests índexs eren essencials per a la concessió de beques
d´estudis, era necessària una molt bona puntuació.
Bé, en general era necessària en gairebé tots els àmbit vitals, doncs el gran poder establert era com un gegantí insecte golut d´ànsia que tot ho control·lava.
En Pol tenia un altíssim índex ISG i havia complert aquell any l´edat necessària per ser guardonat amb la seva primera beca i així va ser.

Era el començament de tot, per això es trobava així, amb aquesta barreja estranya
d´excitació, alegria i nerviosisme. Una sensació diferent a d´altres vegades.
Li havia costat molt decidir la carrera que volia fer, s´ho havia rumiat, pensat i repensat, sospesat minuciosament, cada avantatge, cada inconvenient.
Aquesta era una decisió que encara es podia prendre a títol personal, tot i que el gran poder establert estava considerant de manera seriosa crear un comité de designacions
per tal que fos aquesta entitat la que encarragués la carrera que havia de fer cada jove. Assegurant-se d´aquesta manera la intervenció de l´estat.
En Pol pertanyia doncs a la darrera tongada, la darrera lleva de joves que podia decidir el seu futur, de tot això ell no en sabia res.
De fet gairebé ningú sabia res de les cuites que es planejaven a les altes magistratures.
El cas era que era hora de parar la mà i rebre la beca!!!




Així doncs, tot i que nerviós, es va treure la son de les orelles, va anar cap a la dutxa de pet, es va va empolainar de valent, va besar tendrament i amorosa les galtonetes de la iaiona que jeia plàcidament a la tumbona recordant temps analògics pretèrits, tot i que no era pas de les persones més velles, la iaiona als seus 165 anys encara s´hi trobava prou en forma.
Un cop fet el petonet de rigor Pol s´adressà ja amb pas ferm i decidit cap a la Via dels grans Senyors del Món 45, de la ciutat de Barcelon-c. XX, on hi havia la clínica.
Només era a un parell de minutets en moto-aèro-mòvil des de casa seva.

Un cop dins el complex hospitalari, assegudet ell, no va caldre esperar-se massa.
Només va trigar tres o quatre minuts en sonar el seu nom per megafonia.
Una infermera tota vestida de blanc, un blanc argentat i una mica agressiu a la vista
la va rebre molt amablement i amb una veu també molt subtil es va atansar cap a ell
i el va acompanyar cadenciosament cap al quiròfan.
Ambdues sil·luetes es feren fonedisses a poc a poc enmig d´un llarg i neutre passadís.
Pràcticament en un no-res estaria llesta la cosa.

Al cap de deu minuts justos aquell noiet tímid i arraulit dins seu va sortir amb un llarg somriure al rostre, tot ple de satisfacció, perquè sortia ja amb el primer curs
d´enginyeria militar que els altíssims doctors de l´ordre havien implantat al seu cervell mitjançant un petit micro-xip incrustat entre circuits.
Ja tenia el primer curs de la carrera!
Ara tocava uns mesos més de deliciosa bondat i renovada submissió al règim que li
atorgava d´aquella tant generosa manera els coneixements necessaris per bastir el seu futur. Molt malament haurien d´anar les coses per no rebre també més tard, d´acord amb els plaços que marca la llei, el segon curs.

Content, satisfet amb el sistema, però amb una petita preocupació que l´amoïnava
els darrers temps.
El fet és que feia ja un seguit de mesos Pol tenia unes sensacions i uns somnis prou inquietants. El seu cap es farcia d´un retruny de crits, protestes, banderes, resistències variades, un batibull d´imatges.
Crits de llibertat pels presos. Els carrers seran sempre nostres!!
Molt difuminat tot, difús, com un reclam amarg també.
I l´estimat Pol no sabia del cert, dubtava si eren somnis banals, memòria geno-antropomòrfica que circulava de generació en generació o algun algoritme perdut
enmig de l´espai-temps, vés tu a saber!
Això el neguitejava força però de ben cert que algun dia ho hauria d´esbrinar.

Antoni Garcia Iranzo ® & © 




dijous, 9 de gener de 2020

Sortir a respirar


Deu ser molt cansat
estar-s´hi
tantes hores
capbussat
dins
les profunditats
d´un mateix.

És per això
que sortim a respirar
de tant en tant
un aire més lleuger,
menys pesant,
més frívol potser,
i elevem els somnis
a la categoria
de realitat virtual.

Aquest és realment
el bàlsam
que recomforta
els nostres sentits
i els narcotitza
d´una manera eficient,
sense palitius.


Antoni Garcia Iranzo ® & © Desembre del 2019



divendres, 6 de desembre de 2019

Paraules de Jaume Gala sobre Poemari Inconcret

Text de  en Jaume Gala en relació a Poemari inconcret d´Antoni Garcia Iranzo:

Què hi podem descobrir, en la poesia de l’ Antoni?, què hi ha al darrera d’algú que s’autodefineix com a agnòstic, d’esquerres, catalanista i somniador? 
Doncs moltes coses. Repassant atentament el contingut dels seus versos, es pot afirmar que, al darrera de tot, hi ha un esperit inquiet, una persona vitalista, d’ un tremp força especial, optimista, apassionat per diversos aspectes de l’art, enganxat a la música, inclinat fortament vers la poesia i un llarg etc. que conforma un pensament ben ric, ben divers, que el mou a treballar incansablement en la recerca de la bellesa i de la seva sentida veritat, motors que el propulsen vers el creixement personal.
Què ens diu la seva poesia?, a on ens du?

Llegint amb ulls curosos, amatents, amb entusiasme per descobrir-hi racons plaents...
els continguts d’aquest poemari -que ell ens descriu com a inconcret- ens fan pensar que el títol que ha triat és prou encertat, ja que va navegant per mars diversos, entremig de rutes vacil·lants, afrontant esculls i sorrals, per sortir-se’n prou bé, amb lucidesa i recursos suficients per bastir un discurs que no és gens artificiós, sinó ben viu i amb una trajectòria carregada de llums.
Alhora, també podem dir que, en el fons, sempre deriva vers objectius clars, amb exposicions inequívocament prou expressives que ens indueixen a desxifrar gairebé tot el cabal declaratiu que emana del seu esperit revolucionari. Ullant entre els seus conreus, t’adones que tracta temes universals, d’interès evident per als lectors emotius, sensibles, i per a aquelles persones que gaudeixen del plaer d’immergir-se en uns versos candents, vitalistes, amb projeccions molt humanes i amb objectius ben definits, precisos, perfilats.

Al pròleg, se’ns diu que ha fos el seu univers i la connexió poètica com a catarsi per cercar el seu lloc a l’hora de versificar. Crec que és una bona manera d’afirmar el tremp, el talant i l’abocament o decantació de l’Antoni vers un camp profundament vocacional i impulsiu que o es té ben arrelat o és inútil intentar cercar-lo. Ell ens assegura que és autodidacta en tot; però segur que ha sabut esbrinar i seguir senders ben aclaridors, ben segurs i fiables, per bastir després el seu discurs incontestable.
Dins la seva poesia, hi trobem, principalment, unes derives ben clares i senzilles, gens enganyoses: 

1) el món dels afectes, l’amor com a fonament de tot, i els sentiments que es    desprenen en molts poemes carregats d’emotivitat, 

2) la seva rebel·lia contra tot sistema d’opressió establert, contra tot statu quo que ens limiti o que ens vulgui fer passar per l’adreçador, tot subsumint-nos en una mena d’esclavatge integral d’idees i de formes de vida que ens impedeixin ser lliures i, alhora, ser realment qui volem ser de debò. La seva posició la remarca contínuament, a fi que no hi hagi cap malentès.



La llibertat és un valor que se l’estima pregonament i en dona molts exemples en força versos que conformen un missatge cristal·lí, transparent i contundent. Per altra banda, també toca altres aspectes diversos, tot conformant un tot inconcret, tal com expressa el títol del recull.
Quant al fons, què s’hi pot dir?
Fonamentalment, aquí trobarem un fons de sinceritat indeturable, un despullament interior que no ens priva de saber per on van els trets del seu pensament. Dins del seus versos, no hi ha cap indici de mentida o de contradicció. És un autor honest, sobretot amb si mateix, i es pot dir que mai no gosaria trair-se o fer anar per vies equívoques a aquells qui el llegeixen. També hi ha una evocació de fets passats que ens els va recordant tal com si fos un film, del qual ens rebobina alguns passatges. Fugint de tota mena de prejudicis, ens aporta flaixos de profunda reflexió i de vivències que l’han marcat ostensiblement, com si fos un fresc que ens el brinda amb mots vibrants, ben tramats i ordits, per sacsejar-nos i fer-nos partícips del seu món intern, de les seves elucubracions i sentiments. Hi podem albirar, alhora, un discurs net de tòpics, ben directe, amb metàfores polides, ben plasmades, i simbolismes explícits que ens plantegen els focs i les fosques, les fredors i els temors que, entre d’altres coses, ens diu que habiten dins seu i el neguitegen o l’exalten. A més de tot allò que el fa vibrar, commoure, lluitar o sentir sensacions vitals. Aquest dens bagatge és la font d’on capta el doll del seu alenar i la dinamo d’on emergeix la força del seu discurs.
Quan cal, també tira d’ironia per tractar aspectes que el trasbalsen o el motiven per respondre-hi amb contundència i desinhibició: “El polític pronunciava belles paraules de germanor/alhora que prevaricava”. Un altre recurs és que hi trobem traces o records de cites de grans autors o figures històriques, p.ex.:
iVAE “... s’estimaven amb nuesa/no pas amb ferocitat/com els amants de l’Estellés/ ni tremolava València”. Poema de clar contingut sensual, perfil que anirà desgranant en altres mollons del trajecte del llibre, junt a una tendresa sempre viva.

Oo S. ESPRIU “... vella pell de Sepharad!/quan esdevindràs Sinera?/gran indici de llum en la tenebra”, clares referències a La pell de brau i als topònims espriuans. Mahatma GANDHI “Quan l’ànima gran parlava/ el silenci feia una metamorfosi sideral./ Un nou dibuix de l’ànima i a l’ànima./la pau esdevenia aleshores la llar de totes les ànimes.”
LUDWIG II, de Baviera “ La noblesa del talent/la reialesa del saber”
RAIMON “Eres la força d’un crit valent/ la força d’un clam amarg/ que maldava en la negra nit./Condemnaves la mort, la por/ el cru silenci somort...”
Declaracions d’estats d’ànim o de compromís social van apareixent a balquena, constantment: “Camino ufà entre bromalls de pensament”; “Avançàvem tots a l’ensems/estoics, lents, però inexorables/ Cada passa era una victòria”;

Dona’m fe per poder creure q el mar/el sol podrà reeixir”; “La soledat potser/
Pujo als alts balcons de l’enyor” Fets consuetudinaris i missatges de caire social: “Agulles d’estendre la roba/ a les teulades, tot ple de cordills/ al costat de les antenes”; “Parlàvem de vent i tot se’ns enfosquia al seu pas./ El vent, res no es desfà amb el vent/tot es recompon”; “I també de pluja/ de l’amor profund que sentíem per ella/ Aleshores preníem consciència del que som/ i continuàvem caminant”; “Camina tota una gernació nova/ amb ulls amarats de lluita/amb mans nafrades de tombar estaques/continua caminant i no es deturaran”

Traces d’afecte, d’amorós palpitar o erotisme sensual: “ Allà hi eres tu/ bonica i generosa/ et desitjava a tu/ el teu alè/ la teva esma”; La soledat potser “ El teu amor que és ple de vi dolç i confitura/ bàlsam i tendresa”; “Mostraves una solidesa insospitada/ Els teus llavis es feien fonedissos”; “He naufragat dins el teu alè/buit i erm de tu”; “I jo regava el teu cos/ i jo fregava el teu cos/ I jo pastava també el teu cos”; “Ets tu amor/ ets la flor que regala olor/m’alimenten els teus petons”; “L’amor no ens mena enlloc!/i jo, malauradament, enmig del camí”.

Missatges de fe pregona: “Grans proclames/ les lluites han de ser ardents/ No hi ha al món lloc més encès que el meu”; “Silents/ sospesant cada segon/ el poemari inconcret que ens negava”; “Cap retret amarg/esperit de persistència en la lluita/fent camí”; “I quan per fi els guerrers arribaren a Itaca/descansà el gran poeta/reposà el gran músic”; “Som la terra, el cel, l’estiu, l’hivern, l’infern/ som, seguint sent gran delit que ens il·lumina”; “Lluitàvem amb esma, amb un sentiment dins les altes magistratures dels sentits”; “Vivíem vorejant les angoixes/arrampellats vam dir: som república! I l’esdevinguérem”

Arts plàstiques: “Albiràvem Picasso, Dalí, Tàpies, Miró, Viladecans”; “Postmoderns cadàvers exquisits” (que remet a Dalí). Música, poemes amb partitura inclosa: 25) Dona’m fe; 37) Pregària laica; 50) Aquells dies de lluita (dedicat a R. Casanova i tots els lluitadors); 84) Havanera. I, per acabar el recull, un bell poema fermall daurat que novament ens mostra el dring tendre de l’Antoni:

Els teus llavis són/ el subtil i silent indret del món/ tendre recer de follia/ on els versos s’esllavissen embriacs”. En resum, es pot dir que tenim una primera obra amb temes diversos/dispersos, tal com sol passar a molts autors novells, però que ens aboquen tot un món ric, totes les pulsions d’un cor inquiet, revolucionari, que voldria viure en un país millor, amb moltes hores dedicades a tot allò que li és plaent i li dona vida, a tot allò que li és com la sang que alimenta els seus teixits interns.

  

dimarts, 12 de novembre de 2019

Petit esqueix amb paraules inventades i micro-relat final


Petit esqueix amb paraules
inventades i micro-relat final


Tot xinclava
aleshores
i a l´ensems
l´ermatoit malsava
amb contundència
per construir
delgons
amb delit.

Ho feia de manera
del tot escrepida,
inexcusadament,
però emmolsada
de terlons amargs
Terguda amb un desfici
oportú i esprimat.

Mentre l´avantguarda
clàssica esborreia
neguitejant pels senders,
esprimalls subtils
que ens menysténen.

--

I al segon següent de ser llegit aquest petit poema amb algunes
paraules inventades, algú se´n va exclamar airadament:

-Què és això d´inventar-se paraules, això no es pot fer, les regles
dels antics mestres han de de ser respectades.
Tenim un diccionari prou ric i vàlid.

Va ressonar la veu amb força, com un tro atordidor que atabalava.
Fins que una altra veu també vehement però bastant més càlida digué:

-I d´on creus que han sortit les paraules que estàs pronunciant ara, company?
 algú les deuria pensar en el seu moment.
  A aquestes alçades potser caldrien menys Segarres i més Brosses!

I va sorgir un nou lema, un nou debat i una nova tendència, tot i que, com sempre passa, 
algú va intentar fer creure que l´evolució de la llengua també volia dir contaminació ambiental.
Pura demagògia!!

--




Antoni Garcia Iranzo ® & © Agost del 2019




dijous, 10 d’octubre de 2019

GUARDO EN UN RACÓ AMAGAT



Guardo en un racó amagat
el record dels teus ulls de nacre,
com si fos un tresor,
un petit obsequi de la història.


Al voltant hi he posat
desenes de sentinelles
que vigilen dia i nit.


No m´importen gens les elevades despeses
que tot això comporta;
ni els desmesurats impostos
que haig de fer efectius.


Tot ha de ser
per mantenir ben fresca a la memòria
la presència insubornable
dels teus ulls.


Antoni Garcia Iranzo ® & © més o menys pels voltants de 1985




antonigarcia69@yahoo.com





dilluns, 30 de setembre de 2019

Una cançó a Alcàsser




Malgrat la mort de la taronja, malgrat la mort de la sang,
malgrat la mort de la vida, Alcàsser continua lluitant.
Malgrat les mans masegades, car apuntaven molt alt.
malgrat totes les coses Alcàsser continua lluitant.

Terra de terra, terra d´arbredes, arbredes i camps, 
terra de cases, terra de portes i potser també de brams.
Terra de raons no resoltes

Terra de gent que s´aixeca al matí,
Terra de gent que treballa i lluita
terra de gent què és justament tal com tu i com jo.-
Terra de dubtes, terra de jotes, terra de joies,
Terra, senzillament.

Silenci, conxorxa, complot, omertà, riquesa, modernisme, revolta,
por, lluita, sou, vida, llindar,amor, dolor, esperança.diners, somriures i cant
Tot plegat és terra, Alcàsser tot plegat.




Malgrat l´amor a la taronja, malgrat la por a la sang,
malgrat l´amor a la vida. Alcàsser continua lluitant.
Malgrat les veus destrossades perquè sonaven molt fort.
Malgrat gestes estrafetes  Alcàsser continua lluitant.

Terra de pedres, terra d´arbustos, arbustos i clams, 
terra de castes, terra de costres i potser també de cants.
Terra de raons no resoltes.

Terra de gent que s´aixeca al matí, terra de gent que pateix i creix
terrta de gent que jau i jeu justament tal com tu i com jo.
Terra de llums, terra d´ombres terra de terres.
Terra, senzillament.

Silenci, conxorxa, complot, omertà, riquesa, modernisme, revolta,
por, lluita, sou, vida, llindar, amor, dolor, esperança.
diners, somriures i cant, sou, hipoteca, desori,
desnonament, costum, herència.

Tot plegat és terra, Alcàsser és tot plegat.

dilluns, 23 de setembre de 2019

El preclar viarany


El preclar viarany
potser el tenia a tocar.

M´ennuegava a voltes
amb una sensació clara
de sotrac
i no me´n sabia pas avenir,
ni me n´ensortia.
Neguitós,
esmaperdut,
rodava sènia constantment
sense saber-ho.

Fins que un collage
d´aires dispersos,
una alenada
feta de partícules
mínimes i ionitzades
del teu alè
em va fer albirar
la fòrmula,
l´algoritme necessari
per accedir a tu.

Però no l´haig pas de dir,
estratègicament la desaré,
que dormi tranquil·la
amb un silenci dolç,
fet de petons,
dins una capseta
tota embolcallada
de cotó-fluix,
car hi ha massa bucaners
barallant-se dins l´oceania
dels teus ulls.

Potser una inusual cançó?
potser una inusitada proposta?
tanmateix un sublim respir!
De ben segur ha de ser
un fet magistral i magnífic
aquell capaç d´assolir 
el teu cor.









En Pol Giga 41 (1.- la implantació)

En Pol Giga 41 s´havia despertat a mitjanit, suat, neguitós, amb les mans tremoloses. El seu cap era una immensa voràgine de dubtes....